| h)
Acords sobre condicions de treball del funcionariat i convenis
aplicables al personal laboral.
3. Consideracions pràctiques
Una de les prestacions de caràcter social
que concedien habitualment els ens públics al seu personal
era la concessió de bestretes reintegrables, en mensualitats
iguals, que es deduïen de la nòmina. La seva justificació
era la dificultat que tenien els ciutadans d'obtenir crèdits
i la voluntat d'evitar situacions econòmiques individuals
o familiars que podien desprestigiar la funció pública.
Aquesta situació s'ha modificat substancialment
com a conseqüència de la facilitat d'accedir al mercat financer.
Actualment obtenir un préstec és senzill i, per tant, la
prestació social esmentada no sembla ser gaire justificada.
Abans, tampoc no era justificat, òbviament, pel greuge que
significava per a la majoria dels ciutadans, que no es cobressin
interessos al personal dels ens públics.
No obstant això, l'Administració pública
continua concedint préstecs:
a) l'Estat, per mitjà de les mutualitats.
b) Les administracions locals, mitjançant
convenis o acords de caràcter social aprovats pels plens
corporatius.
Ara bé, en tots dos casos, els préstecs
no es destinen a resoldre problemes personals o familiars
ocasionals, sinó a resoldre un altre problema, també social:
l'adquisició d'habitatge.
L'antecedent més antic de concessió d'aquesta
mena de préstecs és la regulació específica continguda en
l'article 13 del Reial decret llei de 19 de desembre de
1929, el qual estableix que l'autoritat que atorga les bestretes
reintegrables sol·licitades pels funcionaris públics, les
concedeix sempre que ho consideri procedent; l'autoritat
que les atorga té, doncs, l'atribució discrecional de concedir-les.
Aquesta és una normativa preconstitucional
que, per tant, cal considerar amb precaució, sobretot en
relació amb tot allò que pugui resultar restrictiu i que,
llevat que hi hagi un argument més ben fonamentat respecte
d'aquesta qüestió, no s'ha d'aplicar en un sentit contrari
al de les decisions que en l'àmbit local es puguin prendre
mitjançant convenis o acords de caràcter social aprovats
pels plens corporatius, no obstant l'ambigüitat del seu
valor legal. El mateix caldria dir en relació amb la Reial
ordre de 25 de gener de 1930.
Qui fa la petició ha de justificar que
necessita la bestreta per atendre necessitats urgents de
la seva vida, i s'ha de comprometre a reintegrar-la en deu
o catorze mensualitats (article 1 del text legal esmentat).
La disposició citada s'aplica, en principi, al funcionariat
de l'Estat, però també, per extensió, de conformitat amb
l'article 19, al dels ajuntaments i les diputacions.
Les corporacions locals, per tant, han
de consignar en els pressupostos anuals els crèdits que
són ampliables per complir el deure que tenen amb el seu
personal (articles 11 i 12 del Reial decret llei de 16 de
desembre de 1929).
El dret del personal dels ens públics a
percebre prestacions és limitat per les condicions següents:
a) La bestreta reintegrable s’entendrà
sempre referida a les "retribucions bàsiques líquides"
que percep qui en fa la petició.
b) Qui demana la bestreta ha de
justificar que la vol per atendre necessitats urgents de
la seva vida.
c) Les autoritats competents en
poden fer la concessió discrecionalment, sens perjudici
del que estableixen els acords o convenis de caràcter social
aprovats pels plens de les corporacions.
d) La bestreta s'atorga si, prèviament,
la persona que la demana es compromet a reintegrar-la en
deu mensualitats, quan es tracta d'una paga, o en catorze,
si es tracta de dues (article 3 del Reial decret llei de
1929); a més, la bestreta s'ha de concedir segons el que
estableixin, en cada cas concret, els acords sobre condicions
de treball del funcionariat o els convenis laborals pertinents.
e) No es poden atorgar bestretes
al personal que no hagi liquidat els compromisos de la mateixa
classe adquirits anteriorment.
f) La percepció de bestretes no
comporta el pagament d'interessos, però han de ser reintegrades
en els terminis mensuals indicats i en quantitats iguals
cada mes, o bé en menys temps, si qui en cobri ho considera
convenient, sens perjudici del que estableixin els acords
sobre condicions de treball del funcionariat o els convenis
laborals pertinents.
La petició de bestretes s'ha de fer mitjançant
una sol·licitud, sobre la qual s'ha d'emetre informe. La
resolució s'ha de dictar en el termini de tres mesos, transcorregut
el qual la petició s'ha de considerar desestimada si no
s'ha rebut una resolució expressa (article 2.k) del Reial
decret 1777/1994, de 5 d'agost, d'adequació de les normes
reguladores dels procediments de gestió de personal a la
Llei 30/1992, de 26 de novembre, de règim jurídic de les
administracions públiques i del procediment administratiu
comú). La resolució que denega la concessió de bestretes
reintegrables ha de ser motivada.
|
